11. Desenvolupament i coordinació en la gestió
del risc d’inundació.
Els danys associats al risc d'inundació són anualment
molts elevats a Catalunya. La regulació i coordinació del risc d'inundació no
està del tot ben definida. Des de Catalunya es gestiona una part, les conques
internes, amb l’Agència Catalana de l’Aigua. Les conques intercomunitàries es
gestionen per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Els plans que contemplen
aquest risc són el pla INUNCAT, que s’executa per Protecció Civil, i el pla de
gestió de l'aigua de Catalunya. Per la seva banda l’ICGC també ha realitzat
alguns geotreballs d’aquest risc, però aquests són realment escassos. Tot això fa
que la seva legislació, la regulació i els estudis que en depenen tinguin una
certa complexitat administrativa procedimental. Cal una decidida inversió i una
millor coordinació de totes les institucions públiques per seguir treballant en
els estudis i cartografies sobre les zones inundables de Catalunya; continuar
els geotreballs i realitzar els plans INUNCAT específics de cada territori
vinculats amb Protecció Civil, tot això de forma més coordinada.
12. La
conca de l’Ebre i el Pla Hidrològic Nacional.
Les aportacions anuals de l’Ebre just abans
d’arribar a territori català, d’uns 6.000 Hm3/any, són molt
superiors a la capacitat d’embassament de 1500 Hm3/any de
l‘embassament de Mequinensa, que és el que regula aquest tram. Fins aquí, en
les condicions actuals, hi ha cabal suficient a l’Ebre per ser utilitzat a
Catalunya tal com fins ara. El Pla Hidrològic de l‘Ebre, però, preveu un
increment de 463.700 Has de nova creació de regadiu a la conca.
Malgrat que el
Govern de Catalunya ja ha iniciat les primeres passes per denunciar-lo davant
el Tribunal Suprem i la Comissió Europea, l’amenaça hi és patent. Malgrat suposar un cabal mínim obligat,
almenys per la refrigeració dels reactors nuclears d‘Ascó d’uns 80 m3/s,
la resta de cabal es podria donar en puntes segons la demanda elèctrica, el que
seria molt més rendible per a l‘Estat espanyol. Si aquest fet es produís
l’impacte al tram baix de l‘Ebre seria elevat entrant en conflicte les necessitats
dels regants del Delta amb altres zones de regadius i les necessitats
ambientals en el curs principal, on les fortes fluctuacions podrien afectar la
falca salina i les comunitats biològiques aigües avall.
L‘Estat espanyol, que s’està fent càrrec de
l‘execució de l’última fase de descontaminació dels llots tòxics del fons de
l’embassament de Flix, un cop hagi executat aquest pla de descontaminació dels
fangs procedirà al desmantellament de les instal·lacions i al tancament i
restauració de l’abocador on s’emmagatzemen aquests residus.
Caldrà que les institucions catalanes
estiguin molt amatents a aquesta qüestió perquè si l‘Estat perdés interès a
finançar aquestes actuacions, hi hauria un risc de contaminació potencial molt
elevat en el tram final de l‘Ebre. És per aquesta raó que caldria tenir en
compte la continuïtat de la inversió amb recursos propis, no només pel cas de
Flix, sinó també en altres actuacions que es preveuen en el Pla Integral per a
la Protecció del Delta de l’Ebre (PIPDE).
Un tercer risc avaluat que caldrà estar
amatents serà l‘exigència en el sanejament dels abocaments als trams finals
dels rius just a l‘entrada a Catalunya. Si bé l‘Estat espanyol hauria de complir
els requeriments de sanejament establerts a la normativa comunitària (91/271/CEE
i 2000/60/CE), sí que seria possible esperar amb l’augment en l‘ús de l‘aigua,
per nous regadius, un increment de la salinitat de l‘aigua a causa del rentat
dels nous terrenys. Pel Col·legi de Geòlegs de Catalunya les línies
mestres de l’estratègia a seguir en la defensa del territori del Delta de
l’Ebre davant el PHN, s’estableixen a partir de les següents consideracions:
·
Les
prioritats en ordre als usos de l’aigua a Catalunya són: Abastament, Industrial
i Agrícola/Ramader, mentre que per la resta de la confederació són: Abastament,
Agrícola/Ramader i Industrial.
·
El
PHN és un pla de gestió de la Conca de l’Ebre de potestat estatal, que travessa
9 comunitats autònomes, cadascuna amb els seus interessos sobre la qüestió de
l’aigua (Aragó, Castella i Lleó, Castella-La Manxa, Cantàbria, Catalunya, La
Rioja, Navarra, Euskadi i València).
·
La
clau del problema està en la forma de calcular el cabal ecològic. Segons el PHN
el cabal ecològic en el delta ha de suposar una aportació garantida, fins i tot
en anys de sequera prolongada, d’entre el 23% al 30% de l’aportació en règim
natural. Per calcular aquests índexs la dificultat rau en la forma d’aplicació
de les sèries històriques, pluviometries, interval temporal considerat,
períodes de retorn, les variacions climàtiques recents, etc. Aquestes variables
donen molta dispersió en el resultat final.
·
La
regressió històrica que pateix el Delta de l’Ebre és conseqüència de la manca
de dipòsit de sediments en el delta. Els embassaments Riba-roja i Mequinensa no
tenen comportes en la base i aquest fet dificulta l’arrossegament de materials
fins al final del recorregut del riu.
·
Respecte
a les comarques de Lleida es pot dir que la Comunitat de Regants pot estar
interessada en el nou PHN un cop vistos els problemes pel desenvolupament del
Canal Segarra - Garrigues. Sempre que no s’hagi de pagar cap de les
infraestructures previstes. L’existència de qualsevol taxa de pagament no farà
rendible cap operació hidràulica de transvasament.
13. Sobreexplotació
d’aqüífers.
Els recursos subterranis han estat una font de proveïment públic de
primer ordre durant el segle passat. Ara amb la interconnexió de xarxes
d’abastament en alta s’ha produït un cert abandonament d’aquells punts d’aigua,
siguin pous o fonts, que han comportat problemes per qualitat o per manca de
quantitat. Això ha provocat la pèrdua de control sobre aquest recurs que en altres
temps havia satisfet les necessitats de la població. Per part de totes les
administracions responsables cal promoure el manteniment d’aquestes
infraestructures com a reserva i garantia d’abastament
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada