PROGRAMA ELECTORAL 2017: GESTIÓ DE L'AIGUA.

11. Desenvolupament i coordinació en la gestió del risc d’inundació.  

Els danys associats al risc d'inundació són anualment molts elevats a Catalunya. La regulació i coordinació del risc d'inundació no està del tot ben definida. Des de Catalunya es gestiona una part, les conques internes, amb l’Agència Catalana de l’Aigua. Les conques intercomunitàries es gestionen per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Els plans que contemplen aquest risc són el pla INUNCAT, que s’executa per Protecció Civil, i el pla de gestió de l'aigua de Catalunya. Per la seva banda l’ICGC també ha realitzat alguns geotreballs d’aquest risc, però aquests són realment escassos. Tot això fa que la seva legislació, la regulació i els estudis que en depenen tinguin una certa complexitat administrativa procedimental. Cal una decidida inversió i una millor coordinació de totes les institucions públiques per seguir treballant en els estudis i cartografies sobre les zones inundables de Catalunya; continuar els geotreballs i realitzar els plans INUNCAT específics de cada territori vinculats amb Protecció Civil, tot això de forma més coordinada. 

12. La conca de l’Ebre i el Pla Hidrològic Nacional.  

Les aportacions anuals de l’Ebre just abans d’arribar a territori català, d’uns 6.000 Hm³/any, són molt superiors a la capacitat d’embassament de 1500 Hm³/any de l‘embassament de Mequinensa, que és el que regula aquest tram. Fins aquí, en les condicions actuals, hi ha cabal suficient a l’Ebre per ser utilitzat a Catalunya tal com fins ara. El Pla Hidrològic de l‘Ebre, però, preveu un increment de 463.700 Has de nova creació de regadiu a la conca. 

Malgrat que el Govern de Catalunya ja ha iniciat les primeres passes per denunciar-lo davant el Tribunal Suprem i la Comissió Europea, l’amenaça hi és patent. Malgrat suposar un cabal mínim obligat, almenys per la refrigeració dels reactors nuclears d‘Ascó d’uns 80 m³/s, la resta de cabal es podria donar en puntes segons la demanda elèctrica, el que seria molt més rendible per a l‘Estat espanyol. Si aquest fet es produís l’impacte al tram baix de l‘Ebre seria elevat entrant en conflicte les necessitats dels regants del Delta amb altres zones de regadius i les necessitats ambientals en el curs principal, on les fortes fluctuacions podrien afectar la falca salina i les comunitats biològiques aigües avall. 

L‘Estat espanyol, que s’està fent càrrec de l‘execució de l’última fase de descontaminació dels llots tòxics del fons de l’embassament de Flix, un cop hagi executat aquest pla de descontaminació dels fangs procedirà al desmantellament de les instal·lacions i al tancament i restauració de l’abocador on s’emmagatzemen aquests residus. 

Caldrà que les institucions catalanes estiguin molt amatents a aquesta qüestió perquè si l‘Estat perdés interès a finançar aquestes actuacions, hi hauria un risc de contaminació potencial molt elevat en el tram final de l‘Ebre. És per aquesta raó que caldria tenir en compte la continuïtat de la inversió amb recursos propis, no només pel cas de Flix, sinó també en altres actuacions que es preveuen en el Pla Integral per a la Protecció del Delta de l’Ebre (PIPDE).  

Un tercer risc avaluat que caldrà estar amatents serà l‘exigència en el sanejament dels abocaments als trams finals dels rius just a l‘entrada a Catalunya. Si bé l‘Estat espanyol hauria de complir els requeriments de sanejament establerts a la normativa comunitària (91/271/CEE i 2000/60/CE), sí que seria possible esperar amb l’augment en l‘ús de l‘aigua, per nous regadius, un increment de la salinitat de l‘aigua a causa del rentat dels nous terrenys. Pel Col·legi de Geòlegs de Catalunya les línies mestres de l’estratègia a seguir en la defensa del territori del Delta de l’Ebre davant el PHN, s’estableixen a partir de les següents consideracions:

·           Les prioritats en ordre als usos de l’aigua a Catalunya són: Abastament, Industrial i Agrícola/Ramader, mentre que per la resta de la confederació són: Abastament, Agrícola/Ramader i Industrial.

·           El PHN és un pla de gestió de la Conca de l’Ebre de potestat estatal, que travessa 9 comunitats autònomes, cadascuna amb els seus interessos sobre la qüestió de l’aigua (Aragó, Castella i Lleó, Castella-La Manxa, Cantàbria, Catalunya, La Rioja, Navarra, Euskadi i València).

·           La clau del problema està en la forma de calcular el cabal ecològic. Segons el PHN el cabal ecològic en el delta ha de suposar una aportació garantida, fins i tot en anys de sequera prolongada, d’entre el 23% al 30% de l’aportació en règim natural. Per calcular aquests índexs la dificultat rau en la forma d’aplicació de les sèries històriques, pluviometries, interval temporal considerat, períodes de retorn, les variacions climàtiques recents, etc. Aquestes variables donen molta dispersió en el resultat final.

·           La regressió històrica que pateix el Delta de l’Ebre és conseqüència de la manca de dipòsit de sediments en el delta. Els embassaments Riba-roja i Mequinensa no tenen comportes en la base i aquest fet dificulta l’arrossegament de materials fins al final del recorregut del riu.

·           Respecte a les comarques de Lleida es pot dir que la Comunitat de Regants pot estar interessada en el nou PHN un cop vistos els problemes pel desenvolupament del Canal Segarra - Garrigues. Sempre que no s’hagi de pagar cap de les infraestructures previstes. L’existència de qualsevol taxa de pagament no farà rendible cap operació hidràulica de transvasament.

13. Sobreexplotació d’aqüífers. 

Els recursos subterranis han estat una font de proveïment públic de primer ordre durant el segle passat. Ara amb la interconnexió de xarxes d’abastament en alta s’ha produït un cert abandonament d’aquells punts d’aigua, siguin pous o fonts, que han comportat problemes per qualitat o per manca de quantitat. Això ha provocat la pèrdua de control sobre aquest recurs que en altres temps havia satisfet les necessitats de la població. Per part de totes les administracions responsables cal promoure el manteniment d’aquestes infraestructures com a reserva i garantia d’abastament

CONCLUSIONS DE L'INFORME SOBRE EL FRACKING DE COLGEOCAT

Durant l'octubre de 2013, COLGEOCAT va lliurar al Parlament de Catalunya un informe relatiu a l'explotació d'hidrocarburs no convencionals mitjançant la tècnica del fracking. Aquest informe donava resposta a una petició formal de la Comissió d’Estudi dels Permisos de Prospecció i Explotació d’Hidrocarburs no Convencionals per mitjà de Fracturació Hidràulica, del Parlament de Catalunya. Les conclusions principals foren les següents:

1.      En matèria d'hidrocarburs no convencionals, el grau de coneixement del subsòl català és molt baix i encara menor que per als hidrocarburs convencionals ja escassament reconeguts. Tenint en compte que  Catalunya és un territori semi-explorat en relació amb la prospecció de recursos petroliers es pot considerar que hi existeix un potencial a determinar.

2.      L'índex exploratori del territori català es pot avaluar com a baix, en relació als països europeus del nostre entorn. A més la tendència històrica de perforació de sondeigs exploratoris a Catalunya manifesta una forta disminució des de la dècada dels 80. Altrament l'execució de campanyes sísmiques s'ha reduït dràsticament en l'última dècada.

3.      El darrer descobriment a l’Estat espanyol, a la Comunitat de la Rioja, ha tingut el seu pou descobridor entre dos antics sondejos negatius, separats uns 12 km; el que clarament suggereix el potencial que representa una xarxa exploratòria més densa. Així mateix el progrés tecnològic exploratori de les últimes dècades, podria reflectir en un increment en la proporció d'èxits.

4.      Els recursos no convencionals a Catalunya, en concret de “shale gas” (aprox. 18 BCM de Gas), es calculen en un rang inferior a l'ordre de magnitud  amb els establerts en altres països d'Europa en proporció a l’extensió de les seves conques sedimentàries. Les formacions objecte d’explotació presenten un baix contingut específic de gas i la taxa d'extracció per pou és molt inferior a la de l'extracció de gas natural convencional. Amb aquestes dades, fins i tot una explotació agressiva dels potencials jaciments de gas no convencional a Catalunya només podria fer una contribució inferior al 5% de l'abastament de gas. No s'invertiria, per tant, la tendència contínua de descens de la producció interna, ni l’increment de la dependència de les importacions. La seva influència sobre les emissions de gasos d'efecte hivernacle seria reduïda, si no ja insignificant.

5.      D’altra banda les repercussions inevitables de la fracturació hidràulica són l’elevat consum d’aigua, l'ús de grans superfícies per a les plataformes de perforació, l’ocupació del terreny a les zones d'aparcament i maniobra de camions, equips, instal·lacions de processament i transport de gas, així com les carreteres d'accés.

6.      Les principals repercussions potencials són l'emissió a l'atmosfera de contaminants, l’afecció d'aigües subterrànies a causa dels fluxos incontrolats de gas o fluids causats per erupcions o vessaments, la fugida de fluids de fracturació i l'abocament incontrolat d'aigües residuals. Els fluids de fracturació injecten al subsòl substàncies perilloses i el seu reflux pot incloure metalls pesants i materials radioactius procedents del subsòl. En aquest sentit, en una època en que la sostenibilitat és la clau per a operacions futures, cal preguntar-se en quines condicions s'ha de permetre la injecció d’aquests productes químics potencialment tòxics en el subsòl, o com s'ha de limitar aquesta pràctica, ja que podria excloure qualsevol ús posterior de les capes contaminades (com per exemple, amb finalitats geotèrmiques) i els seus efectes a llarg termini no s’han investigat.

7.      Hi ha un marc regulador per al gas no convencional que resultaria d'aplicació a aquesta tecnologia, si bé amb caràcter horitzontal. Com és el cas, per exemple, de la normativa en matèria d'aigües, d'avaluació d'impacte ambiental o de seguretat industrial. Conseqüentment, tenint en compte la fase preliminar en què es troben les prospeccions al nostre país, es podria afirmar que la legislació actual pot ser suficient en el curt termini.