Ja s’han
comptabilitzat més de 250 morts i centenars de desapareguts per les inundacions
i esllavissades desencadenades per les fortes pluges que es van concentrar la
nit de divendres 31 de març a la ciutat de Mocoa, en la província del Putumayo,
al sud-oest de Colòmbia. S’hi van desbordar tres rius, i les esllavissades de
fang i pedres van agafar a la gent per la nit a les seves cases i causant danys
molt greus.
REFLEXIONS A PARTIR DE LA CATÀSTROFE DE MOCOA, COLOMBIA
Que els arbres del canvi climàtic no ens tapin el bosc de
la mala gestió territorial
El proppassat dissabte, en unes declaracions recollides
pel diari colombià El Heraldo, el
responsable de Nacions Unides a Colòmbia va dir: “El cambio climático provoca "resultados tremendos" en los
desastres naturales como la avalancha en Colombia que mató a más de 200
personas, y las emergencias por fuertes lluvias en Ecuador y Perú” en una
entrevista.
És evident que les intensíssimes pluges que van provocar
les torrentades de fang, roques i arbres que van destruir una bona part de la
ciutat de Mocoa han estat degudes a un fenomen meteorològic molt sever que pot
ser atribuïble al canvi climàtic. Però els efectes catastròfics sobre la població
NO s’haurien donat si les edificacions on vivien les víctimes no haguessin
estat construïdes en les zones inundables de rius i torrents.
Està clar que en aquests moments l’atenció prioritària
s’ha de centrar en l’atenció de l’emergència. Cal enfocar-la en els afectats i
a les famílies de les víctimes. Però no podem esperar massa per reflexionar
sobre els errors en la gestió i planificació del territori, especialment en la
no consideració de les zones exposades als riscos naturals a l’hora d’edificar
i construir infraestructures.
A casa nostra, al nostre país, encara que les condicions
de vulnerabilitat social i estructural enfront dels fenòmens naturals siguin
diferents, no estem exempts d’aquesta problemàtica. Recordem els efectes dels
darrers temporals a la costa mediterrània; o de les inundacions a la població
d’Agramunt el 2015; o de les freqüents rierades al Maresme, només per citar
alguns casos.
L’informe RISKCAT sobre els riscos naturals a Catalunya,
presentat el 2008, ens diu que el 15% del sòl urbanitzable a Catalunya està en
zona inundable. Es tracta d’àrees on les edificacions ja estaven construïdes
abans de la normativa actualment vigent que prohibeix edificar en zona
inundable. La principal feblesa en la bona gestió d’aquests riscos naturals la
trobem en els errors o en la manca de decisions adequades en relació al
territori, a l’urbanisme i a les infraestructures. Durant moltes dècades no es
va considerar ni en la planificació territorial, ni en l’urbanisme, el factor
d’exposició al risc.
És evident que malgrat el bon coneixement científic i
tecnològic que tenim, en mitigació de riscos naturals no ho seguim fent prou
bé. Segurament hem d’explicar millor a la societat en conjunt i als nostres
dirigents polítics en especial que cal invertir molt més en prevenció. Prevenir
no és car, reconstruir ho és molt més; i les pèrdues de vides humanes són
irrecuperables.
Ho deia fa uns mesos a propòsit de l’allau dels Apenins,
a Itàlia, i del temporal de llevant a la costa i, ara hi torno a insistir
encara amb més força: “Les administracions han de tenir clar que les polítiques
preventives són indispensables per mitigar el risc. I, per això, cal prendre
decisions fermes i valentes”.
Joan
Manuel Vilaplana; coordinador del Grup de Recerca RISKNAT de la UB i
membre de l’Observatori GeoRisc del Col·legi de Geòlegs de Catalunya.
Barcelona, 4 d’abril del 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada